Saramago

OBJECTES

«Un dia, conversant amb alguns col·legues de l’orquestra que en to lleuger parlaven de la possibilitat de la composició de retrats musicals, retrats autèntics, no tipus, com els de samuel goldenberg i schmuyle, de mussorgsky, tingué l’acudit de dir que el seu retrat, posat cas que existira en música, no el trobarien en cap composició per a violoncel, i sí en un brevíssim estudi de chopin, opus vint-i-cinc, número nou, en sol bemoll major. Volgueren saber per què, i ell va respondre que no aconseguia veure’s a si mateix en cap altra cosa que haguera sigut escrita en una pauta i que aquesta li semblava la millor de les raons. I que en cinquanta-vuit segons, chopin havia dit tot allò que es podia dir sobre una persona que no podia haver conegut ...»

José Saramago, Les intermitències de la mort

La música, que comprèn tant el so com el silenci, és present sempre en els llibres de Saramago. La seua predilecció és àmplia: Bach, sobretot, i, com a definitori, Chopin, encara que no oculta la seua vinculació amb "una certa música contemporània". La celesta afig un hàlit màgic a la melodia, així com els gongs tailandesos afinats. L’alternança de dos estudis es produeix com un recurs de la memòria, les músiques estan lleugerament manipulades, amb una capa de reverberació acumulada, que hi dona una pàtina d’irrealitat. Sona el tema que he fet servir com a notes temàtiques, en harmònics de violí a l’uníson: S(si)-A(la)-R(re)-A(la bemoll)-M(mi)-R(re sostingut)-A(la sostingut)-G(sol)-O(do).

0:00 / 0:00
Papallona

Intèrprets

Joan Cerveró, piano, percussió i electrònica
Mª Carmen Antequera, violí I
David Andreu, violí II

«Tinc una ràdio, Una ràdio, va exclamar la xica de les ulleres fosques fent palmes, música, que bé, Sí, però és una ràdio xicoteta, de piles, i les piles no duren sempre, va recordar el vell, No em diga que ens quedarem ací per sempre, es va lamentar el primer cec, Per sempre, no, per sempre és sempre massa temps.»

José Saramago, Assaig sobre la ceguesa

Aquesta escena és un petit homenatge a la ràdio i el que queda dels seus sons en la nostra memòria. L’escena aborda la seqüència sonora com un document sobre el que queda en el record de l’autor –i també de cadascun de nosaltres: l’olor, la llum, l’aire i també, ací, el que hem escoltat. En aquest fragment, reproduït a través d’una ràdio de vàlvules del 1936, sentim el que escoltava Saramago, aquells records sonors que es van encreuar amb la seua realitat. També som el que escoltem i com ho escoltem. El títol d’aquesta escena és un petit homenatge al compositor de la República Democràtica Alemanya (RDA) Hans Eisler, que també va homenatjar la ràdio en un dels seus lieder més cèlebres.

0:00 / 0:00
An den kleinen Radioapparat

Intèrprets

Mª Carmen Antequera, violí I
David Andreu, violí II
Sylvie Berger, viola

«El banc alt en què jo m’havia d’asseure ja era allí, esperant-me. M’agradava veure’l pintar els fangs, coberts de vidrat per fondre, amb una pintura quasi grisa que, després de la coure-la, es transformaria en el conegut to blau d’aquesta mena de ceràmica.»

José Saramago, Les petites memòries.

Descripció sonora del procés de manufactura ceràmica: pastar el fang, assecar-lo, escatar-lo, pintar-lo, coure’l i traure’l. Sons diversos que formen una constel·lació, ja que hi ha molts sons diferents, com el del foc, el crevillatge o el vidratge, per exemple. La memòria dels seus primers anys, la terrisseria, les necessitats de les empreses. S’emprarà una BS que ja estiga testada.

0:00 / 0:00
Terra

Intèrprets

Joan Cerveró, acordió i electrònica
Mª Carmen Antequera, violí I

«—Què sap fer? —Sé escriure a màquina. —Només?»

José Saramago, Claraboia

La màquina d’escriure va ser el primer objecte sonor de Saramago. La seua faena a la redacció del periòdic o les seues llargues nits de preparació i escriptura van estar acompanyades per aquest so, unes vegades rítmic, d’altres caòtic, amb les seues pulsacions consistents, que unes vegades es transformaven en ganivets, d’altres, en veus inconnexes, i la majoria, en l’intent de conjuminar la bellesa de les paraules i els sons. Sons que pertanyen al passat, però que sempre són presents, en Saramago i en tots nosaltres.

0:00 / 0:00
Hermes 2000

Intèrprets

Joan Cerveró, percussió/màquines d’escriure i telèfon

«Meravellosa música finalment composta i tocada per generacions de coleòpters, per al seu goig i el nostre benefici, com va ser el fat de la família Bach, tant abans com després de Johann Sebastian. Música no escoltada, i si l’haguera escoltada què hauria fet, per aquell que assegut a la cadira amb ella cau i forma a la gola, per esglai o sorpresa, aquest so articulat que tal vegada no ve a ser crit, udol, molt menys paraula. Música que prompte callarà, que ha callat ara mateix...»

José Saramago, Objecte quasi

La cadira, una butaca austera, amb talles heràldiques, serps tropicals, atributs, tots, estranys. Un tron ple de pols i decadència que ocupa un tirà, un dictador: Salazar. Però el corcó va fent camí i a poc a poc la cadira es trencarà i el sàtrapa caurà. Sona la cançó que inicia la revolució, el suau rumor de la victòria, l’ària sensual i compromesa de Bach. De sobte, la cadira es veu il·luminada amb els colors roig i verd, com la pàtria, com la bandera de Portugal, tan necessitat d’humanitat i de descans. La cadira és plena de pols, és morta, però no cau. La pols cobreix la seua quimera. No cal netejar-la. La cadira es trencarà. El corcó, al final, aconseguirà el seu objectiu.

0:00 / 0:00
Corcó

Intèrprets

Joan Cerveró, òrgan portable
Mª Carmen Antequera, violí I
David Andreu, violí II

«La porta és antiga, l’última capa de pintura marró està escrostonada, les venes de la fusta, a la vista, recorden una pell estriada.»

José Saramago, Tots els noms.

Una porta a la part més fosca de l’habitació. Què hi ha darrere? Per què no està permès obrir-la, traspassar-la? Se sent gent, molt lluny, sí, però hi ha vida, llums, sons... per què no podem comunicar-nos-hi? La porta d’oficina està recolzada sobre el racó. Hi ha so, però sona a silenci. La música per a orquestra de corda sona com a suport, però els vertaders silencis són els de les veus i els sorolls estranys, extravagants. Una porta que el mateix Kafka hauria fet seua. El desig és traspassar-la. La por sempre ens domina. És la foscor del nostre destí.

0:00 / 0:00
Behind the door

Intèrprets

Joan Cerveró, teclats/sampler

«No s’ha adonat que en aquesta casa els rellotges estan aturats a les quatre de la vesprada? Vostè és la primera persona a qui ho explique. Els vaig detenir a les quatre perquè va ser l’hora en què la vaig conèixer.»

José Saramago, entrevista de Carmen Rigalt en el magazine d'El Mundo, 1996.

Quatre rellotges, procedents de llocs diferents. De diferents textures, colors, materials. Cap funciona, però tots sonen. Tots marquen les 16.04 h. Cap funciona, però tots són vius. El temps emmarca la vida, podem parar-la, podem parar el temps, però continua funcionant. El so del rellotge es transforma ací en quatre instruments de corda, tocats en pizzicato, encara que sona al centre de l’obra ja amb arcs, sonant en harmònics, el leitmotiv de tota la suite SARAMAGO. Un quartet fet de temps i d’amor, irregular, constant i continu.

0:00 / 0:00
Stopped Clock

Intèrprets

Mª Carmen Antequera, violí I
David Andreu, violí II
Sylvie Berger, viola
Laura Gómez García, violoncel

«Durant un instant la mort es va amollar a si mateixa, es va expandir fins a les parets, va omplir tota l’habitació, i s’allargà com un fluid fins a la sala d’estar contigua, ací una part de si mateixa es va detenir a mirar el quadern que era obert sobre una cadira, era la suite número sis opus mil dotze en re major de johann sebastian bach composta a cöthen i no va necessitar haver après música per a saber que va ser escrita, com la novena simfonia de beethoven, en la tonalitat de l’alegria, de la unitat dels homes, de l’amistat i de l’amor.»

José Saramago, Les intermitències de la mort

La tranquil·litat, la pau del creador es produeix a través d’espais i d’objectes. És ací on la ploma estilogràfica pren el seu lloc i es converteix en l’arma de la tranquil·litat, de la cura, de la proximitat, del que és relativament humà. Sona una lenta sarabanda de J. S. Bach, com a motiu essencial per a transmetre aquesta constant cerca de bellesa. I què és aquesta cerca sinó un retardament de la presència de la mort, l’oblit de la nostra finitud? L’escriptura es converteix en música i s’eleva a una altra dimensió, etèria, però real. També hi ha aquest ressò dels instruments de corda que, sonant en harmònics, presenten el leitmotiv de tota la composició, aquest acrònim sonor sobre el nom de l’escriptor. Més aïna un pretext que no un recurs.

0:00 / 0:00
Caneta-Tinteiro

Intèrprets

Sylvie Berger, viola
Laura Gómez García, violoncel

«Què és això d’intentar penetrar a l’interior de la pedra en lloc de continuar descrivint-ne la superfície? Si en iniciar aquest pretès diàleg entre lector i autor he dit que cada vegada m’interessa menys parlar de literatura, no era per a assentar-me en una contemplació silenciosa de les coses i els éssers, sinó perquè considere que la literatura és només una part de la vida, del temps, de la història, la cultura, la societat. Res més.»

José Saramago, conferencia: De l’estàtua a la pedra: l’autor s’explica a si mateix.

Una pedra. La pedra. Una pedra comuna arreplegada arran de mar pot ser l’explicació, la metàfora real de tota una vida. Però d’aquesta pedra se’n diu cudol, i en castellà, canto rodado. Canto: paraula homògrafa que remet, ací, a la música de les pedres. La pedra també representa en Saramago l’intent de saber, de conèixer, de veure l’interior de les persones i el fets, i també demarca la presència incontestable de la natura, del temps, la tardança assumida a esculpir una vida, especificant-nos, amb la sobrietat, rudesa i senzillesa que la caracteritzen, que la vida va sempre per davant de la cultura: la pedra és la mesura de l’home. La mar la talla i l’arredoneix, la impulsa; el vent la trosseja i la trasllada, i la pedra redola, roman o reposa, però no per això deixa mai de ressonar.

0:00 / 0:00
Different Stones

Intèrprets

Joan Cerveró, percussió

Valencià