Mª Carmen Antequera, violí I
David Andreu, violí II
Sylvie Berger, viola
Laura Gómez García, violoncel
«Habituada ja als sorolls continus de la sala, a la dona del metge la va sorprendre aquell silenci, un silenci que semblava ocupar l’espai d’una absència, com si la humanitat, tota sencera, haguera desaparegut, deixant només una llum encesa i un soldat guardant-la, a ella i a una resta d’homes i de dones que no la podien veure.»
José Saramago, Assaig sobre la ceguesa
La percepció de la música canvia quan no hi ha visió. La música en un món cec, una música cega. Les sensacions augmenten, el so es corporalitza i ens envolta. Però el so no es veu. Com escolta algú que no hi veu? Els quatre instrumentistes, en aquest cas un quartet de corda, present a la sala, van enfosquint-se fins que resten totalment foscos, cecs. Només una dona hi roman, amb una silueta latent, només n’hi ha una que hi veu i es veu: ella és la guia i la raó. La música també pot ser cega.
