Potser només existeix el silenci...
«Resta el silenci després de la música i després del sermó, quina importància té que es lloe el sermó i s'aplaudisca la música, potser només el silenci existeix veritablement.»
José Saramago, Memorial del convento
José Saramago escrigué en un dels seus Quaderns de Lanzarote: «Totes les característiques de la meua tècnica narrativa actual (jo m’estimaria més dir ‘del meu estil’) provenen d'un principi bàsic segons el qual tot el que s'ha dit es destina a ser sentit.»
Amb aquesta premissa, no és estrany que una de les formes més directes i intenses de penetrar en el món real –o imaginari– del Nobel lusità siga la sonoritat: veus, sons o músiques i, molt més enllà si això és possible, silencis. I és d'això que tracta aquesta instal·lació: del que s’ha escrit, del que s'ha dit, del que s’ha sentit i del que s’ha callat –en definitiva, del món sonor de José Saramago i les seues obres.
Penetrar en la ment de l'escriptor a través dels seus sons i els seus silencis, amb referències, suggeriments i metàfores, és un acte altament especulatiu. Així, aquesta instal·lació va més enllà de la contemplació passiva, ja que exigeix al visitant que penetre, que s’aventure, en aquesta cavernaque és la ment del creador, que senta físicament el clevill, que escolte els objectes que hi viuen a l’interior, en la seua memòria i en la quotidianitat, que aculla els seus dubtes i certeses, reconega la llum que demana i accepte la foscor que provoquen els seus textos, textos que parlen i callen, criden, ploren i estimen.
Una instal·lació per a ser sentida –encara que, com ens recorda Saramago, potser només existeix el silenci...
Joan Cerveró, compositor
Naix el 16 de novembre a la Rua da Alagoa d'Azinhaga (Ribatejo, Golegã, Portugal) al si d'una família de llauradors sense terres. Els seus pares són José de Sousa, treballador d’un periòdic, i María de Jesús, empleada domèstica.
Es trasllada a Lisboa amb la seua família, on son pare treballarà en la Policia de Seguretat Pública.
En inscriure's a l'escola primària de la Rua Martens Ferrão, es descobreix que un empleat del Registre Civil de Golegã va incloure el sobrenom familiar (Saramago) com a cognom en la seua acta de naixement. Es converteix així en el primer Saramago de la família Sousa.
Es trasllada a l'escola primària de Largo do Leão.
Es matricula al Liceu Gil Vicente, on inicia els estudis secundaris cursant dos cursos (batxillerat i tècnic).
La falta de recursos econòmics de la família l’obliga a traslladar-se a l'Escola Industrial Afonso Domingues, on estudia serralleria metàl·lica fins al 1940. Al llarg de la infantesa i l’adolescència passa llargues temporades a Azinhaga amb els avis materns.
Aconsegueix el seu primer treball com a manyà als tallers dels Hospitals Civils de Lisboa.
Treballa en la Caixa de Abono de Família do Pessoas da Indústria de Cerâmica.
Es casa amb la pintora Ilda Reis.
Publica Terra do pecado (Terra de pecat), la seua primera novel·la, inicialment titulada A Viúva. Naix la seua filla, Violante.
Entra a treballar al Fons de Pensions Personal de la Companhia Previdente, calculant assignacions i pensions.
Finalitza Clarabóia (Claraboia), novel·la que es publicarà pòstumament, amb la qual posa fi a una sèrie d'intents narratius infructuosos que aborda sota títols com O mel e o fel, Os emparedados i Rua.
Col·labora amb l’editorial Estúdios Cor mentre treballa en la companyia d’assegurances Seguros Previdente. El seu nom comença a ser conegut en el camp de la literatura i la cultura. Inicia la seua activitat com a traductor.
Deixa la Companhia Previdente per a treballar, ja en exclusivitat, als Estúdios Cor com a editor literari.
Es publica el seu primer llibre de poesia, Os poemas possíveis (Poemas possibles). Al llarg d'aquesta dècada continua l’activitat com a traductor. Tradueix, entre altres: Colette, Cassou, Audisio, Maupassant i Bonnard.
Col·labora com a crític literari per a la revista Seara Nova.
S'afilia al Partit Comunista Portuguès.
Es divorcia d'Ilda Reis. Es trasllada a Lisboa, després de viure 12 anys a Parede. Inicia una relació amb l'escriptora Isabel da Nóbrega, que va durar fins al 1986. Publica el llibre de poemes Provavelmente alegria (Probablement alegria).
Deixa l'editorial Estúdios Cor.
Publica nombroses cròniques en el Jornal do Fundão. Treballa com a editorialista en el Diário de Lisboa.
Continua com a editorialista en el Diário de Lisboa. Imprimeix A bagagem do viatjant (Les maletes del viatger), segon volum de les cròniques periodístiques publicades en els diaris A Capital i Jornal do Fundão (1971-1972). Dirigeix el suplement literari del Diário de Lisboa.
Col·labora amb la revista Arquitectura. Després de la Revolució del 25 d'Abril, comença a treballar al Ministeri de Comunicació Social.
És nomenat subdirector del Diário de Notícias, activitat que prompte deixa d'exercir per a dedicar-se exclusivament a la traducció i a l'escriptura. Forma part del Moviment Unitari de Treballadors Intel·lectuals per la Defensa de la Revolució (MUTI). Publica el llibre de poemes O ano de 1993 (L'any del 1993).
Al desembre publica la novel·la Manual de pintura e caligrafia (Manual de pintura i cal·ligrafia).
A l'inici de l'any, es va traslladar durant alguns mesos a Lavre, Montemor-o-Novo, on va viure amb treballadors de la Unitat de Producció Col·lectiva Boa Esperança, amb l'objectiu de preparar la seua novel·la Levantado do chão (Alçat del terra), que publicarà el 1980.
Publica Objecto quasi: contos (Quasi un objecte: relats).
Publica l'obra teatral A noite (La nit), que rep el Premi de l'Associació de Crítics de Portugal. Es publica Poètica dos cinco sentidos (Poètica dels cinc sentits), un llibre de contes en el qual diversos autors escriuen sobre els sentits. La col·laboració de José Saramago es diu O Ouvido (L'oïda). El Cercle de Leitores li encarrega la redacció d'un llibre de viatges per Portugal.
Es publica Levantado do chão (Alçat del terra), que marca l'inici de l'estil Saramago. Rep el Premi Ciutat de Lisboa. Publica l'obra de teatre Que farei com este livro? (Què faré amb aquest llibre?).
Es publica Viagem a Portugal (Viatge a Portugal).
Publica Memorial do convento, que és reconegut internacionalment.
Rep el premi del PEN Club Portuguès i el Premi Literari del Municipi de Lisboa per la novel·la Memorial do convento (Memorial del convent).
Publica O ano da morte de Ricardo Reis (L'any de la mort de Ricardo Reis). Presideix l'Assemblea General de la Societat Portuguesa d'Autors.
És nomenat comanador de l'Orde Militar de Sant Jaume de l’Espasa pel president de la República, Mário Soares. Premi Pen Club 1985 pel títol O ano da morte de Ricardo Reis (L'any de la mort de Ricardo Reis). Premi de la Crítica 1985, de l'Associació Portuguesa de Crítics, pel conjunt de la seua obra.
Publica A jangada de pedra (La bassa de pedra). Premi Dom Dinis (Fundação Casa de Mateus) 1986, per l'obra O ano da morte de Ricardo Reis (L'any de la mort de Ricardo Reis).
Publica l'obra teatral A segunda vida de Francisco de Assis (La segona vida de Francesc d'Assís). A Itàlia va rebre el Premi Grinzane-Cavour (Alba, Itàlia) per O ano da morte de Ricardo Reis (L'any de la mort de Ricardo Reis). És nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Torí.
Contrau matrimoni amb la periodista espanyola Pilar del Río.
Publica Historia do cerco de Lisboa (Història del setge de Lisboa).
L'òpera Blimunda es va estrenar al Teatre Alla Scalla de Milà, amb llibret del músic italià Azio Corghi basat en la novel·la Memorial do convento (Memorial del convent).
Publica O evangelho segundo Jesus Cristo (L'evangeli segons Jesucrist), obra guardonada amb el Gran Premi de Novel·la i Romanç de l'Associació Portuguesa d'Escriptors i amb el Premi Brancatti (Zafferana, Itàlia). És nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Sevilla. El govern francès li atorga el títol de Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres.
El govern portuguès veta la candidatura d'O evangelho segundo Jesus Cristo (L'evangeli segons Jesucrist), al Premi Literari Europeu.
Trasllada la residència a Lanzarote. Publica la quarta obra dramàtica, In Nomine Dei (En el nom de Déu), que rep el Gran Premi de Teatre de l'Associació Portuguesa d'Escriptors. Es converteix en membre del Parlament Internacional d'Escriptors, amb seu a Estrasburg. Premi The Independent Foreign Fiction Award (Anglaterra) a O ano da morte de Ricardo Reis (L'any de la mort de Ricardo Reis). Rep el Premi Vida Literària de l'Associació Portuguesa d'Escriptors. Estrena al Teatre de Münster (Alemanya) de l'òpera Divara, amb música d'Azio Corghi i llibret basat en l'obra In Nomine Dei (En el nom de Déu).
Es publica el primer volum de Cadernos de Lanzarote I (Quaderns de Lanzarote I). Ingressa en l'Acadèmia Universal de les Cultures (París). Ingressa en l'Acadèmia Argentina de Lletres. És nomenat president d'honor de la Societat Portuguesa d'Autors.
Publica Ensaio sobre a cegueira (Assaig sobre la ceguesa). Publica el segon volum de Cadernos de Lanzarote II (Quaderns de Lanzarote II). Rep el Premi Camões al conjunt de la seua obra. És nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Manchester (Anglaterra). Estrena d’A morte de Lázaro (La mort de Lázaro), amb música d'Azio Corghi i llibret basat en les obres In Nomine Dei, O evangelho segundo Jesus Cristo i Memorial do convento. Rep el Premi a la Consagració de Carrera de la Societat Portuguesa d'Autors.
Viatja al Brasil per a rebre el Premi Camões. Publica el tercer volum de Cadernos de Lanzarote III (Quaderns de Lanzarote III).
Publica la novel·la Todos os nomes (Tots els noms). Es presenta el llibre Cadernos de Lanzarote IV (Quaderns de Lanzarote IV). És nomenat Fill Adoptiu de Lanzarote. Publica O conto da ilha desconhecida (Conte de l’illa desconeguda). És nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Castella-la Manxa (Espanya).
Rep el Premi Nobel de Literatura «..., per la seua capacitat per a fer comprensible una realitat esquiva, amb paràboles sustentades en la imaginació, la compassió i la ironia», segons l'Acadèmia Sueca. Cinquè volum de Cadernos de Lanzarote. Rep el Premi Scanno de la Universitat G. d'Annunzi pel llibre Objecto quase (Quasi un objecte).
És nomenat Fill Adoptiu de Tías (Lanzarote). És nomenat doctor honoris causa per la UPV, Universitat Politècnica de València (Espanya).
Publica La caverna (La caverna). Medalla d'Or del Govern de Canàries.
Rep el Premi Internacional Canàries atorgat pel Govern de Canàries.
Publica O homem duplicado (L'home duplicat).
Publica Ensaio sobre a lucidez (Assaig sobre la lucidesa). Rep la Medalla Guayasamín-UNESCO (l'Equador).
Publica Don Giovanni ou O dissoluto absolvido (Don Giovanni o el dissolut absolt). Publica As intermitências da morte (Les intermitències de la mort).
Al febrer comença a escriure As pequenas memórias (Les petites memòries), i conclou el llibre a l'agost. Rep el Premi Dolores Ibárruri d'IU.
Crea la Fundació José Saramago per a preservar la seua obra i patrimoni literari. El 28 de febrer va ser nomenat Fill Predilecte d'Andalusia.
Publica A viagem do elefante (El viatge de l'elefant), que havia interromput per malaltia. El 28 de febrer, la Fundació José Saramago és reconeguda oficialment pel govern portuguès, amb publicació en el Diário da República d'aquell dia. El 14 de maig s'inaugura el Festival de Cannes amb la pel·lícula Blindness, adaptació de la novel·la Ensaio sobre a cegueira, traslladat a les pantalles pel director brasiler Fernando Meirelles. El 16 de juliol, l'Ajuntament de Lisboa aprova el traspàs de la Casa dos Bicos a la Fundació José Saramago.
Publica la novel·la Caim (Caín) i O caderno I (El quadern I). L’editorial italiana Einaudi, propietat de Silvio Berlusconi, va vetar la publicació d'aquest últim per criticar el primer ministre italià Silvio Berlusconi, propietari de l'editorial. És nomenat soci corresponent de l'Acadèmia Brasilera de Lletres.
Llançament d'O caderno II (El quadern II) amb pròleg d'Umberto Eco, una recopilació dels textos diaris que José Saramago va publicar en el seu blog O Caderno de Saramago, des de setembre del 2008 fins a novembre del 2009. El 18 de juny mor a sa casa de Lanzarote. El seu cos torna a Lisboa, on és soterrat al Cemitério do Alto de São João.
Potser només existeix el silenci...
Una instal·lació sonora de Joan Cerveró
La idea inicial va ser la composició d’una obra musical –una partitura– com a celebració del centenari del naixement de l’escriptor lusitanoespanyol José Saramago (1922-2010), Premi Nobel de Literatura (1998) i doctor honoris causa per la UPV (1999).
És cert que en l’àmbit musical és habitual aquesta mena de sol·licituds, però la relectura de l’obra de Saramago va desencadenar en mi un complex ressort d’estímuls, idees, possibilitats i suggeriments, que van menar, per a aquest projecte, a una proposta molt més complexa, inhabitual i experimental que no una composició diguem-ne usual.
I així, sense abandonar la idea d’una obra musical com a concepte generador, vaig plantejar una composició no convencional, una idea totalment immersiva, en què l’espectador no fora un element receptor passiu sinó tot el contrari: un protagonista actiu i element principal, situat al centre de l’experiència global. Amb aquesta pretensió, tot el que ací s’escolta o es veu s’adreça a ell o a ella.
Però per a aconseguir això, l’espai tampoc podia ser convencional: calia construir un nou entorn sonor on se situara aquest espectador, un lloc singular on ocorreguera aquesta nova experiència sensitiva, individual i intraduïble. La partitura inicial es convertiria, així, en un espai físic, sonor i vivencial. Prompte es va iniciar el procés creatiu: esbossos, idees, possibilitats, sons, músiques…
El projecte va mamprendre el camí. Això es pot veure a través de les anotacions de treball que s’acompanyen ací: com la instal·lació va prenent forma, vida pròpia, canviant, adaptant-se a l’espai, als ritmes de muntatge, als processos d’experimentació amb els materials, a les músiques proposades, a les característiques del nou espai... sense deixar de pensar en cap moment que el més important era, i continuava sent, l’espectador.
I la instal·lació es planteja ja amb la idea de realitzar petites escenes individuals, escenografies individuals, que tenien –de manera més o menys evident– una relació directa amb alguna de les obres de Saramago.
Per a aquest projecte vaig comptar amb els meus col·laboradors habituals, que, d’altra banda, es troben entre els professionals més importants del seu àmbit: el director d’escena, escenògraf i il·luminador Carles Alfaro, que va elaborar un projecte d’il·luminació tan suggeridor com singular; i, d’altra banda, Vicent Sabater, que s’ocupà del disseny de so, de l’enregistrament, l’edició, la mescla i la ubicació de les escoltes i de l’equilibri del món sonor, tan essencial en aquesta instal·lació. Tot aquest procés va requerir un alt nivell de tecnologia aplicada, per la qual cosa també hi col·laborà Pau Rius, que s’encarregà de la seqüenciació i el control de tots els elements, especialment la luminotècnia i el vídeo. De la realització de les imatges es va responsabilitzar Pablo Quevedo, que va executar l’enregistrament i l’edició dels elements visuals.
Un aspecte que no vam voler deixar de banda tampoc fou el fet que, atès que la instal·lació s’ubicaria a la sala N-1, situada a la planta baixa de la Biblioteca, no hi ha cap lloc millor per a homenatjar un escriptor i els seus llibres! Per això no calia deixar arraconada una certa vis pedagògica que crèiem que havia de tenir la instal·lació, per la qual cosa es va sumar al projecte una sèrie de documents i dades, l’objectiu bàsic dels quals era estimular el coneixement i la lectura d’aquest autor.
Ja a la sala d’exposicions es va construir un espai on el so i la llum foren els referents principals: tot va partir de la foscor i el silenci. L’espai es va convertir en una caverna, un lloc fosc on tot ocorre, on els records, les idees, les sensacions i els sons viuen i es presenten. Una espècie de tempesta de sons, llums, imatges i paraules. És allà on es conjuguen tots aquests elements.
Hi vam construir allò que volguérem anomenar, metafòricament, “la ment del creador”. Fou allí que vam disposar els seus records, els pròxims i els de la seua infantesa; referències sobre les seues obres; sons quotidians o extraordinaris que havien configurat la seua manera d’escriure –per a nosaltres, “la seua manera de sonar”. I així, amb aquest procés altament especulatiu, metafòric i suggestiu, es va bastir aquest món sonor de Saramago que presenta la instal·lació.
I és especialment significatiu que l’espectador no puga “perseguir” els sons, ja que apareixen i desapareixen ràpidament, espasmòdicament i tot. Sons que es desplacen en aquesta foscor que només dona lleus detalls de cada element, que situa en punts allunyats diferents esdeveniments i sensacions: unes vegades, paraules; d’altres, cançons, o bé simples sons de la natura, sorolls dels objectes o ressons del quotidià. A vegades, l’estrèpit del clevill, o l’agitació de l’aigua i les pedres al rai central.
Vam voler que també hi haguera referències als seus llibres, com ara Objecte quasi, El rai de pedra o el seu cèlebre Assaig sobre la ceguesa. És especialment d’aquesta darrera obra que es pren la idea de reproduir la sensació d’un escoltament sense visió, des de la foscor, des de la ceguesa. És per això que els músics, projectats als murs d’exposició, van desapareixent a poc a poc, en una foscor que progressa envers nosaltres, fins que només hi roman la tènue imatge d’un d’ells, aquell que encara pot veure alguna cosa al món dels que no poden o no volen veure-hi, com assenyalà Saramago. Al final, tot es resol amb el silenci i en el silenci, i d’ací prové el títol de la instal·lació, «Potser només existeix el silenci…», com ens recorda Saramago en la seua obra Memorial del convent, que dona títol i pretext a aquesta instal·lació.
Metàfores, contextos, suggeriments… Sí, tot això és ací, proposat i desenvolupat, però només serà factible quan l’experiència de l’espectador travesse la frontera de l’inesperat, quan es deixe contaminar per la sensació que no es pot controlar, veure, saber o sentir tot, però tot, això no obstant, és ací, tot està construït de memòria. Memòria és vida.
El món continua, s’escriu i també sona. El món de Saramago, i el nostre, també és ací, en els seus sons i, probablement, en els seus silencis.
Aquest projecte sorgeix com a proposta del Vicerectorat d’Art, Ciència, Tecnologia i Societat, a través de l’Àrea Acció Cultural de la UPV.
Aquesta instal·lació sonora acull, sota el títol global de Clivella, les obres / fragments originals següents, compostos per Joan Cerveró:
per a piano, quartet de corda i electrònica
per a electrònica, remix, veus pregravades i violí processat
per a percussió, música concreta, mostrejadors, electrònica i fragments pregravats de música popular d'Azinagha (Portugal)
per a percussió, electrònica i fragments pregravats
per a electrònica, mostrejadors i fragments pregravats
per a electrònica
per a electrònica
per a percussió, metrònoms, mostrejadors i electrònica
per a mostrejadors, electrònica i fragments pregravats
per a electrònica, remix, mostrejadors i violoncel
per a percussió, electrònica, mostrejadors i sons ambientals pregravats
per a percussió, electrònica, mostrejadors i sons ambientals pregravats
per a clau, electrònica, mostrejadors i sons ambientals pregravats
per a veus processades i mostrejadors
Una instal·lació sonora de Joan Cerveró, encàrrec de la UPV amb motiu del centenari del naixement de l'escriptor lusitanoespanyol, Premi Nobel i doctor honoris causa per la UPV-Universitat Politècnica de València José Saramago (1922-2010).