UPV
logo ACTS
 

Exposició - Museu de la Telecomunicació Vicente Miralles Segarra

24-10-2026

Exposicions

Exposició │ CENT ANYS DEL PROJECTE FINAL DE CARRERA DEL PRIMER ENGINYER DE TELECOMUNICACIÓ VALENCIÀ. VICENTE MIRALLES SEGARRA

Del 29 d'octubre del 2026 al 15 de gener del 2027
Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Telecomunicació (ETSET, edifici 4P, planta primera) Mapa

Inauguració: 12.30 h

La història primera de l’enginyeria de telecomunicació a Espanya, exemplificada per la trajectòria de Vicente Miralles Segarra Segarra i la creació de la formació reglada en aquest àmbit, posa en relleu la importància de la telecomunicació en la configuració de la societat moderna, la qual és essencial per al desenvolupament tecnològic i econòmic del país.

La creació de l’Escola Oficial de Telegrafistes en 1913 i la transformació a l’Escola d’Enginyers de Telecomunicació en 1930 van establir les bases per a generacions d’enginyers que posteriorment construirien la infraestructura de comunicacions del país.

El cas de Vicente Miralles Segarra, com a primer enginyer de telecomunicació valencià i figura pionera en aquest àmbit, posa de manifest la dedicació personal i professional necessària per a destacar en una disciplina nova i en plena evolució.

A mesura que Espanya continua avançant en tecnologies de telecomunicació, resulta essencial reconèixer i preservar el llegat dels primers enginyers, com Miralles Segarra, que van fer un treball que va establir les bases dels sistemes de comunicació moderns. La conservació i digitalització del seu projecte final de carrera garanteixen que un llegat tan valuós siga accessible i el puguen apreciar les generacions futures.

En 2015, l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació de la UPV va voler reconèixer-ne els mèrits i va atorgar el seu nom al museu.





L’exposició convida a descobrir l’evolució dels estudis d’enginyeria de telecomunicació a Espanya a través d’un viatge històric que comença amb els orígens de la disciplina, el disseny del primer pla d’estudis i la crònica d’una «escola viatgera» marcada per la inestabilitat en la ubicació de la seu en els primers anys.

El recorregut inicial conflueix en els primers projectes finals de carrera i se centra en la figura de Vicente Miralles Segarra i el seu projecte l’any que fa cent anys (1926-2026).



ELS ESTUDIS D’ENGINYERIA DE TELECOMUNICACIÓ A ESPANYA

ELS ORIGENS


L’origen dels estudis de telecomunicació a Espanya es remunta a finals del segle XIX, amb el sorgiment de la telegrafia i, posteriorment, la telefonia. A mesura que els avanços tecnològics començaven a transformar la comunicació en l’àmbit mundial, Espanya va reconèixer la necessitat de formar professionals amb capacitat per a gestionar i expandir aquelles noves infraestructures.

En 1913, es va crear a Madrid l’Escola Oficial de Telegrafia, que va ser la primera institució a Espanya dedicada a la formació en telecomunicació. Inicialment, estava enfocada a formar tècnics en telegrafia, la tecnologia dominant de l’època, que connectava distàncies llargues a través de senyals elèctrics. No obstant això, amb l’aparició i desenvolupament del telèfon i les radiocomunicacions, els programes d’estudis van començar a incorporar aquests avanços, fet que va ampliar la formació en telecomunicació.

Durant la dècada de 1920, la radiocomunicació va començar a adquirir importància, tant com a mitjà de comunicació massiva com per la rellevància estratègica i militar que tenia. En resposta a aquella evolució tecnològica, l’Estat espanyol va decidir formalitzar la formació en telecomunicació.
Mujeres telegrafistas Madrid 1918

Primera generació de dones telegrafistes (foto publicada en El telégrafo español, maig de 1918)


En 1920, es crea el títol d’Enginyer de Telecomunicació, impartit a l’Escola Oficial de Telegrafia, que posteriorment es denominaria Escola Oficial de Telecomunicació, amb un enfocament més ampli i estructurat entorn de l’enginyeria; oferia formació superior en telegrafia, telefonia i radiocomunicacions.

Va ser un canvi que va suposar un punt clau en la consolidació de la professió d’enginyer de telecomunicació a Espanya. Durant les dècades següents, el paper de les telecomunicacions en la infraestructura del país va créixer, especialment amb el desenvolupament de les xarxes telefòniques i de ràdio en tot el territori espanyol. Els enginyers de telecomunicació van ser essencials en el disseny, la implementació i el manteniment d’aquelles xarxes.


1r títol d’enginyer de telecomunicació, expedit el 22 d’abril de 1921 per la Direcció General de Telègrafs (Font: El telégrafo español, abril de 1921)



Primera promoció d'enginyers de telecomunicació (1921), publicada en la Revista Bit (COIT) per Félix Pérez Martínez.



UNA ESCOLA VIATGERA

Un dels problemes més seriosos als quals es va enfrontar la nounada Enginyeria de Telecomunicació va ser la falta d’una seu estable i d’unes instal·lacions adequades. L’Escola General de Telegrafistes es va situar provisionalment en 1913 en unes oficines de la Direcció General de Telègrafs, en l’antic Palau de Moctezuma, al carrer d’Echegaray, número 21, de Madrid. Des d’allí va passar al número 16 del passeig de Recoletos i, després, a una casa del carrer de Ferraz, al cantó amb el carrer de Quintana, també a Madrid.

L’Escola es va traslladar temporalment a València durant la Guerra Civil (1936-1939), i va ser Vicente Miralles Segarra l’encarregat de fer-ne el trasllat.

Després de la Guerra Civil l’Escola quedaria, de nou provisionalment, instal·lada en un pavelló dels tallers de Telègrafs. La primera seu estable va ser la coneguda com a Escola de Conde de Peñalver, per trobar-se en el número 19 del mateix carrer de Madrid; va ser inaugurada el 21 d’abril de 1955, coincidint amb els actes del centenari de la creació del Cos de Telègrafs.

Escola Oficial de Telecomunicacions
de Conde de Peñalver.

Laboratori de ràdio a l’Escola de Conde de Peñalver.



EL PRIMER PLA D'ESTUDIS


El pla d’estudis de 1920 consistia en quatre anys acadèmics més un projecte final de carrera de revàlida, segons el Reglament de l'Escola Oficial de Telegrafia aprovat per Reial decret i publicat en la Gaceta del 29 d'abril de 1920.

Als estudis superiors s’accedia per oposició i, segons aquell Reglament, per a prendre-hi part era imprescindible ser oficial del Cos de Telègrafs amb dos anys de servei en aparells Morse, Hughes i Baudot, (article 46), i demostrar coneixements de matemàtiques, física i química, francès i anglès, que s’havien d’ampliar i complementar durant els quatre cursos de carrera, que incloïen les pràctiques corresponents.

Les classes en l’EOT acabaven cada curs al maig. Juny i setembre es dedicaven a exàmens i oposicions; juliol, a treballs pràctics, excursions, etc., organitzats per la Junta de Professors (article 56 del Reglament de 1920); a l’agost, vacances.



ELS PRIMERS PROJECTES DE FINAL DE CARRERA EN ENGINYERIA DE TELECOMUNICACIÓ



Els PFC constituïen l’«exercici de revàlida» necessari per a obtenir el títol, una vegada aprovats els quatre cursos de la carrera (article 61 del Reglament de l’Escola Oficial de Telegrafia aprovat per Reial decret de 22-4-1920). Si l’exercici de revàlida no s’aprovava, l’alumne deixava de pertànyer a l’Escola, amb una sola nova oportunitat (article 53).


L’article 72 prescrivia que la revàlida «consisteix a redactar un projecte referent a l’especialitat; a aquest efecte, la Junta de Professors prepara un nombre suficient de temes, entre els quals cada candidat n’ha de traure dos a la sort, i triar-ne un lliurement».


Per tant, és presumible que els temes foren d’interès per a la corporació i pretengueren aprofitar els coneixements i estudis dels alumnes per a aplicar-los en la pràctica de l’explotació telegràfica, telefònica o radioelèctrica, com havia succeït anteriorment amb la redacció del Pla de Telefonia Nacional en 1917, o en la instal·lació dels serveis en el Palau de Comunicacions de Cibeles en 1921, en la qual van participar alumnes i titulats dels estudis superiors, com deixen constància les cròniques i revistes professionals de l’època.

S’ha de tenir en compte que fins a 1930 tots els alumnes eren joves funcionaris de Telègrafs en actiu, seleccionats pels coneixements i l’experiència i rebaixats del servei d’aparells per a dedicar-se a l’estudi de la telecomunicació. Se suposa que, en tots els casos, l’experiència, els coneixements i la iniciativa dels nous o futurs enginyers havia de ser decisiva, junt amb la natural col·laboració d’altre personal tècnic també procedent de l’Escola.





Extracte de la carta publicada en El Telégrafo Español el 15 de juny de 1920, signada per Luis Alcaraz i altres enginyers –Clará, Fernández-Pitado, Gea, Moñino, Novoa, Riaza i onze més.


Todos nosotros llegamos a la Escuela, la mayor parte desde provincias, con la ilusión de adquirir los conocimientos y la preparación necesaria para poder en su día, con nuestras pocas aptitudes, pero mucha fe y entusiasmo, contribuir al desarrollo y progreso de la Corporación a la que pertenecemos. No hemos tenido nunca la pretensión de ser más aptos que los demás, pero veíamos que servicios reputados de esenciales estaban mal atendidos, porque la mayor parte de nuestros compañeros, agotados por el penoso esfuerzo diario, no podían ponerse en condiciones de desempeñarlos y comparábamos con pena nuestra Corporación con sus similares del extranjero. Creíamos servir mejor al Cuerpo en que habíamos puesto nuestros entusiasmos juveniles, dedicándonos al estudio al que nuestras aficiones nos llamaban; pero en vez de dedicar nuestras horas libres a estudios de especialidades que con el tiempo nos hubieran alejado de una Corporación a la que ya habíamos tomado cariño, hemos preferido hacer estudios de aplicación en nuestra profesión; a sabiendas de que el ambiente de miseria que aquí ha reinado siempre impediría que obtuviéramos las ventajas y consideraciones que con el mismo trabajo habríamos conseguido haciendo en su lugar estudios aplicables en otra profesión.



VICENTE MIRALLES SEGARRA: PRIMER ENGINYER DE TELECOMUNICACIÓ VALENCIÀ



Vicente Miralles Segarra va ser el primer enginyer de Telecomunicació valencià. Va obtenir el títol en l’Escola Oficial de Telegrafia (EOT) el 7 de desembre de 1926.

Des de llavors, i fins a 1967, va treballar com a enginyer de Telecomunicació en telegrafia, telefonia i radiodifusió, tant a Madrid com a València.

La seua trajectòria personal i professional són un exemple de treball i dedicació a la professió d’enginyer i al servei públic.

Vicente Miralles. Foto presa de la portada de la revista "El telégrafo español".
Any VI. Núm. 59. Madrid, 15 d'octubre 1922.

Vicente Miralles va nàixer a Argeleta (l’Alt Millars) el 10 de gener de 1897, tercer fill d’un modest suboficial de la Guàrdia Civil, natural de Nules; sa mare era de Viver. Des de la infància i adolescència va mostrar grans dots per a estudiar, per la qual cosa quan en 1909 son pare va ser destinat a la província de Girona va cursar el batxillerat en l’Institut de Girona amb la qualificació general d’excel·lent en el títol de Batxillerat.



Vicente Miralles Segarra (segon per la dreta) al costat dels seus pares i germans. Font: Alcober Bosch, V. (2020). Cien años de telecomunicación en primera persona: Vicente Miralles Segarra y Vicente Miralles Mora. Valencia: Universitat Politècnica de València.

Títol de Batxiller expedit a Barcelona en 1920.

En 1915 es va presentar a les oposicions al Cos de Telègrafs, i hi va ingressar en 1916 com a oficial. Va ser destinat a Ayamonte, Borriana i, posteriorment, a València. Al cap i casal valencià va poder compatibilitzar el seu treball en Telègrafs en els sistemes Morse, Hugues i Baudot amb el servei militar i els estudis en la Facultat de Ciències.

En 1921 va ser seleccionat per a cursar la llavors recentment creada carrera d’Enginyer de Telecomunicació, i va ser destinat a Madrid com a alumne pensionat en l’anomenada Escola Oficial de Telegrafia; hi obtingué el títol d’enginyer en 1926 i ho va fer com a número u de la seua promoció..


Vicente Miralles Segarra a la terrassa del Palau de Comunicacions de Madrid amb uns companys de Telègrafs, 1929. Font: Alcober Bosch, V. (2020). Cien años de telecomunicación en primera persona: Vicente Miralles Segarra y Vicente Miralles Mora. Valencia: Universitat Politècnica de València.

Autoritzat per reial ordre per a seguir estudis a l’estranger, va treballar dos anys en la Bell Telephone Manufacturing Company, del grup ITT a Anvers (Bèlgica) i en tornar va ingressar a Madrid en Standard Eléctrica SA, filial de la ITT que fabricava les centrals automàtiques Rotary 7A per a la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya.

En 1934 va obtenir per oposició la càtedra de Radiotècnia a l’Escola Oficial de Telecomunicació i va iniciar així una etapa docent en la formació dels enginyers de Telecomunicació, que va durar sis anys. En la tardor de 1936, es va encarregar de traslladar l’Escola a València amb el Govern de la República.


A l'agost de 1939 l’Escola va tornar a Madrid i Miralles va optar per seguir a València per a continuar treballant com a enginyer en els Serveis Tècnics de la Direcció General de Correus i Telecomunicació, al front de la qual va haver de dedicar-se a reconstruir i modernitzar la xarxa telegràfica, seriosament danyada per la contesa, i a transformar-la subsegüentment per a implantar-hi les noves comunicacions en alta freqüència i introduir el servei Tèlex i altres sistemes. Va ser una faena que va compatibilitzar durant uns quants anys amb l’activitat com a enginyer cap de la zona quarta de la Societat Espanyola de Radiodifusió a càrrec de les emissores del territori valencià.

En 1957es va haver de traslladar a Madrid per a ser cap de centrals en els serveis tècnics de la D.G.C.T. i es va jubilar per edat en 1967 com a director del Laboratori Oficial de Telecomunicació. Faltà en 1985.



EL PROJECTE FINAL DE CARRERA DE VICENTE MIRALLES SEGARRA

CONTEXT

Per a obtenir el títol d’enginyer, Vicente Miralles Segarra va fer un projecte final de carrera titulat “Proyecto para la instalación de una nueva estación telegráfica, en una capital de primer orden”, », que, com el mateix nom indica, conté tota la informació necessària per a instal·lar i posar en funcionament una estació telegràfica per a una ciutat mitjana.

El projecte dona resposta de forma molt detallada a un dels desafiaments que es plantejaven en l’era primera de la telecomunicació, com és el desenvolupament d’una infraestructura adequada.



Precisament en aquell primer terç del segle XX, i en un afany per recuperar-se de l’endarreriment evident del país en matèria de comunicacions postals i telegràfiques, amb pretensió posteriorment fallida de recuperar tota la telefonia, es construïren edificis de Comunicacions, grans i representatius, per a modernitzar i ampliar els serveis. Va ser el cas de Santander (1915), Lleó (1918), Valladolid (1922), Màlaga i València (1923), Saragossa (1928), Sevilla (1930), Jaén (1931), Castelló de la Plana (1932) o la Corunya (1934). Sense comptar el cas de Madrid, que disposava de diversos edificis de grans dimensions creats anys abans.



ESTRUCTURA

El document consisteix en dos toms mecanografiats en còpia de paper carbó que contenen la memòria tècnica i el pressupost detallat i un altre tom més amb els plànols en cianotípia.

Memòria: és una descripció detallada de la infraestructura de l’estació telegràfica que exposa els principis de disseny i els requisits tècnics per a construir-la i fer que funcione.

Pressupost: consisteix en un desglossament exhaustiu dels costos associats a construir i mantenir l’estació telegràfica, incloent-hi materials, mà d’obra i despeses operatives.

Plànols: són els dibuixos tècnics fets mitjançant tecnologia de cianotípia (blueprint), que il·lustren la disposició de l’estació, l’equipament i la configuració de la xarxa.



INNOVACIONS



El treball presenta innovacions visionàries que no s’implantarien fins a molts anys després en les oficines de telègrafs, com l’arreplega mecànica dels telegrames o el transport pneumàtic, la dotació d’una centraleta telefònica automàtica comuna a les dependències postals, o la instal·lació d’il·luminació d’emergència en dependències i accessos i la dotació d’alarma d’incendis per gradient tèrmic en tot l’edifici.

Per descomptat, la memòria compta amb els sistemes telegràfics habituals: Morses, Hughes i Baudots, així com ambteletipògrafs Morkrum, els més avançats de l’època.

Finalment, quasi sorprèn, per la modernitat, que les instal·lacions estan pensades tant per a donar un bon servei tècnic com per al benestar dels treballadors, ja que a més de les oficines, seccions de telègrafs, sales de màquines i tallers, es projecten vestidors i lavabos masculins i femenins, menjador i fins i tot un dormitori per als operaris de guàrdia.



Muntatge dels teletipògrafs Morkrum. Esquemes de la transmissió i posada en marxa i connexions interiors. Làmina número 9 del projecte de Vicente Miralles Segarra.


ALGUNES DADES ESTADÍSTIQUES

  • • En 1926, a Espanya hi havia 1.395 oficines telegràfiques de l’Estat, 689 municipals i 723 en estacions de ferrocarrils amb servei públic telegràfic.

  • Telègrafs disposava en 1926 de 1.937 morses, 407 hughes i 75 baudots. A la Sala d’Aparells de Cibeles a Madrid s’havien instal·lat, en 1922, 30 morses, 50 hughes i 18 baudots.

  • • També, en 1926 hi havia 1.397 centrals telefòniques públiques amb 114.360 abonats.


LA CONSERVACIÓ DEL DOCUMENT DEL PROJECTE FINAL DE CARRERA DE VICENTE MIRALLES SEGARRA



La família de l’enginyer Miralles Segarra va donar l’any 2019 els documents originals del projecte final de carrera al Museu d’Història de la Telecomunicació –que porta el seu nom– de la Universitat Politècnica de València (UPV).

El document, que fa cent anys en el 2026, és un exemple molt valuós i únic del treball que havia de fer un futur enginyer de telecomunicació per a obtenir el títol que el validava com a tal, a més de constituir un exemple pràctic d’un projecte d’una gran infraestructura telegràfica.

L'Àrea de Fons d'Art i Patrimoni de la UPV ha dut a terme actuacions per a conservar, fotografiar i digitalitzar els documents, i així garantir que són accessibles a llarg termini per a investigadors i historiadors. Els documents digitalitzats estan a disposició del públic a través de la web del Museu, la qual cosa permetrà a les futures generacions estudiar i apreciar aquell moment crucial en la història de l’enginyeria de telecomunicació.

El procés de preservació inclou també la creació de carpetes i contenidors de conservació dissenyats a mesura per a protegir els documents de deteriorar-se més. Es tracta d’una iniciativa que es va materialitzar en el treball final de màster de Conservació i Restauració de Béns Culturals d'Ainara Navarro Buceta, que es pot consultar en el repositori institucional de la UPV [RiuNet]:

Navarro Buceta, Ainara (2025). Estudio y conservación del proyecto final de carrera de Vicente Miralles Segarra: Blueprints. https://riunet.upv.es/handle/10251/225015

L’exposició que ara visites culmina el treball de preservació i ofereix una visió poc comuna de les primeres infraestructures de la telegrafia a Espanya i dels reptes de l’enginyeria d’aquella època.


Imatges del Projecte Final de Màster d'Ainara Navarro Buceta.



CRÈDITS

COMISSARIAT │ Carmen Bachiller Martín · Antoni Colomina Subiela

COORDINACIÓ TÈCNICA │ Lupe Navarro · Beatriz Doménech · Soraya Laarbi · José Joaquín Lorente

DISSENY │ Alejandra Moreno

MUNTATGE│ Museu d'Història de la Telecomunicació Vicente Miralles Segarra · Àrea de Fons d'Art i Patrimoni, UPV

Organitza:

Àrea de FAP UPV ETSIT UPV Museu  Telecomunicació VMS UPV

Col·labora:

Subvencionada per la Generalitat Valenciana a través de la Conselleria d'Educació, Cultura, Universitats i Ocupació

campus UPV de excelenciacampus UPV de excelencia
Vicerrectorado de Arte, Ciencia, Tecnología y Sociedad
Universitat Politècnica de València © 2021 · Tel. (+34) 96 387 90 00 · informacion@upv.es
EMAS upv