Expo Ciriaco

05-06-2023

Exposicions

José Doménech Ciriaco naix a Alfara del Patriarca en 1941. A dotze anys comença a treballar a la pedrera familiar i, després de conèixer l'ofici de la pedra, decideix ser escultor. El Premi Senyera aconseguit en 1965 amb la seua obra Sant Joan i la pensió d'escultura de la Diputació de València (1969) encimbellen la seua carrera i li permeten l'accés a la docència a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles.

Durant el pensionat Ciriaco coneix el desenvolupament de l'escultura italiana que es trobava a l'avantguarda de la seua època. El contacte amb les creacions d'artistes coetanis com ara Giacomo Manzù, Francesco Messina i Marino Marini, aviva el seu interès per l'abstracció, fet que el porta a una depuració formal que l'acompanya al llarg de tota la seua trajectòria i que aconsegueix de manera plena en els últims anys.

En les seues obres es revela una cerca constant de la feminitat. Hi mostra l'elegància del cos unitari en l'equilibri d'unes formes suggeridores, on superfícies còncaves i volums arredonits se sumen i contraposen a arestes i rectes que, a partir dels anys 90, es radicalitzen en la seua verticalitat.

Aquesta exposició permet entreveure l'artista al seu taller. Els seus dibuixos i estudis volumètrics de diferents dimensions mostren la mà del mestre redissenyant l'espai per a materialitzar cadascuna de les creacions segons la seua viabilitat tècnica. El domini de l'ofici i la sinceritat del diàleg que estableix amb els diversos materials amb què treballa –marbre, fusta noble, bronze o alumini– confereixen a l'obra de Ciriaco una identitat pròpia.

 

Al llarg de tota la seua trajectòria José Doménech Ciriaco continua amb la tradició dels vells tallers i la figura de l'artista reclòs a l'estudi del qual només ix per a fer classe als seus alumnes a la Facultat de Belles Arts.

Pels  seus mestres Víctor-Hino, Octavio Vicent i Silvestre de Edeta, l'artista confereix una gran importància al treball directe de la pedra i al coneixement dels procediments de reproducció i buidatge de les seues escultures.

“Sempre hi ha una cerca” i, si els esbossos al llapis de l’escultor són el punt de partida de la seua obra, el fang és la confirmació del volum. Per això, després del dibuix, modela un xicotet estudi que, si funciona, traspassa a una grandària major per a analitzar novament i realitzar, si és el cas, l'obra definitiva.

L'estudi d'escaiola, convenientment reforçat amb canyes i estopa a l’interior, es converteix en prototip fonamental en l'obra de Ciriaco. No solament resol dubtes constructius a través de les diferents dimensions de la figura; també és indispensable per a finalitzar els processos formals, com a model per a la fosa en bronze o alumini, com a mostra per a la còpia o ampliació en fusta o com a guia per a marcar referències a la pedra mitjançant màquina de punts.

 

Tot procés tècnic deixa un rastre que permet entreveure les fases de la creació d'una obra. Petits senyals a la superfície d'escaiola d'un esbós indiquen que la forma ha sigut transportada al marbre amb un compàs de punts inserit en una esquadra mare, mentre que l’absència apunta cap a un procés metal·lúrgic. D'altra banda, els llistons i tacs enclavats a les figures són un clar signe que ha sigut transferida a fusta per una copiadora.

L'aparició d'empreses multicopistes que permeten l'ampliació dels estudis d'escaiola proporciona a Ciriaco la possibilitat d'externalitzar el desbast de l'obra, que el mateix artista repassa una vegada regressa al seu estudi.

La dimensionalitat ha sigut sempre una constant entre els artistes. Així doncs, l’ampliació d'una escultura requereix una sèrie d'apreciacions prèvies per a valorar la idoneïtat de la grandària. El color blanc de l'escaiola, per exemple, permet detectar qualsevol errada en la conformació enfront dels colors del fang, molt més amables.

 

A partir dels anys 90 Ciriaco desenvolupa un treball lliure d'elements anatòmics, que queden substituïts per repeticions geomètriques i superposició de volums. La seua obra aconsegueix una major verticalitat i les formes, cada vegada més despullades d’allò anecdòtic, s'allarguen per a conformar volums nets i compactes que queden definits per les arestes estilitzades, de textures suaus, superfícies polides i suggestius jocs de llum.

Si bé la pedra, la fusta o el ciment són materials que Ciriaco utilitza àmpliament amb anterioritat, el metall es va fent cada vegada més present en la seua producció. Els bronzes, realitzats mitjançant la tècnica de la cera perduda, tan característics de la seua obra, queden igualment relegats en aquests últims anys. Afectat per l’edat, els costos i la duresa del marbre, Ciriaco decideix passar els seus estudis a l’alumini. De la mateixa manera, substitueix el fang per escumes rígides de poliuretà, menys humides, pesants i més ràpides de manipular.

A 82 anys el mestre continua redefinint la tècnica i els materials de la seua activitat creativa i, encara que lluny queda ja el Ciriaco de superfícies corbes i sinuoses on la dona es deixa entreveure serena i absent, continua fascinant-nos la immensitat del seu univers femení.